Unaltre capítol més :)

I ja que no hi ha tornada enrrera, os ho explicaré tot.

El meu nom és Abril Canyell Pericot, i sóc agent secret de la FBI.

Si, una noia tant jove com jo ja hi pot ser. Els meus pares també hi treballen. És per això que es passen la vida a fora. Ells són “legals” no és que jo sigui il·legal, es clar. Només es que van acusar a l’FBI d’explotació ifantil.

Tu creus que és normal?

Només perquè m’emviaven a llocs perillosos.

Més ven dit als llocs divertits.

No és el meu problema si era bona agent.

Però bueno, la qüestió és que m’han “despedit” temporalment, fins que faci els 18. Llavors, podre tornar. Però fins que no arribi aquest moment m’haig de comportar i fer les mateixes coses que una noia de la meva edat faria.

Com per exemple anar a l’institut.

Os estareu preguntant com és que sóc tant famosa.

Dons es que sóc la primera noia, que amb tres anys ja sabia desconnectar una bomba, amb sis ja sabia conduir un cotxe (tot i que no arribava als pedals) entre moltes altres coses.

Vaig sortir als diaris molts cops, i al principi a la gent no li feia gaire res. Era una nena prodigi, que m’entrenava l’FBI.

Les coses es varen començar a complicar quan vaig fer la meva primera missió. Als 12 anys.

Era una cosa fàcil.

Havia de descobrir qui era el famós violador i assassí que estava aterrant als pares i a les noies d’entre 9 i 20 anys.

Va ser bufar i fer ampolles, em va segrestar de seguida, un cop vaig ser a casa seva vaig manipular la porta, i vaig fer sortir a totes les noies que hi havia. Després vaig trucar a l’FBI.

Tot i que va arribar una mica tard, i vaig haver d’immobilitzar aquell home.

En aquest moment ja van haver-hi queixes. Però l’FBI no va ser obligat a despedir-me fins que vaig fer la missió amb els jihadistes.

-Ei! Abril!- Em crida en Max.

Jo reacciono.

-Com, Que?-

Ell em somriu.

-Sóc de la CIA, i el meu veritable nom és Jordi.-

-De la CIA? Dic aixecant-me de cop i posant-me en guardia.

-Si. No ets la única noia prodigi, saps?-

-Que fas aquí. Perquè t’han enviat?-

Ell somriu burleta.

-Per reclutar-te. Diuen que ets molt bona… tot i que jo no veig que ho siguis tant. Ni has sospitat que podria ser de la CIA.-

-En teoria ningú m’havia de seguir.- Dic creuant-me de braços.

-Bueno, jo ja he acavat la meva missio. La CIA et vol veure i vol parlar amb tu.- M’allarga una targeta negre. -Ves aquesta direcció, avui a les 12 de la nit.-

I se’n va.

No em puc creure que un agent de la CIA hagi estat a casa meva. Sort que els meus pares no hi són, perquè sinó em matarien.

Com pot ser que no me’n hagi adonat?

En Max… vull dir en Jordi ja es veia molt sospitós… i jo com una tonta.

Em falta pràctica.

M’he relaxat massa.

Es per culpa de l’FBI.

Perquè em deu voler veure la CIA? No tinc cap intenció d’anar-hi. Són els primers enemics que té l’FBI.

Però… en Jordi m’ha dit que em volien reclutar. I si pugues tornar a anar a missions?

Ni parlar-ne. No hi puc anar.

Encara que la meva passió sigui anar altre vegada amb l’uniforme d’agent.

No hi pensis més. No hi vaig.

I després d’aquesta discusió amb mi mateixa, m’obligo a deixar de pensar-hi.

Però quan falten 15 minuts per les 12 altre vegada em ve a la memòria les estones que passava fent d’agent.

I sense saber gaire que faig em vesteixo i surto de casa per la finestra.

En menys de 20 minuts ja soc al lloc on m’han citat. Però no hi ha ningú.

Em recolzo sobre una paret que queda mig a les fosques i penso.

Si no hi ha ningú esperant-me es que em volen posar a prova. O pot ser ha sigut una simple broma de’n Jordi. Però no pot ser. Sinó no sabria tot el que sap.

Si es pensen que sóc tonta s’han equivocat de persona.

La vella Abril ha tornat amb totes les seves forces. Ja es poden preperar.

Escolto atentament. No se sent res… un moment! Si aguditzo una mica l’oïda puc sentir un lleu pitar, just a la meva dreta. M’estan gravant.

Somric. La CIA està aquí.