dimarts, 2 de desembre del 2014

1

-... William Shakespeare, massa bó per ser veritat. D’acord, dons començarem. El primer serà… que tal el noi nou? Max, tens els deures fets?-

-Si profe!-
En Max s’aixeca i es col·loca just davant de la classe.
-La meva poesia, com totes les vostres és d’amor…

Deixo d’escoltar. No se perquè ens fan fer aquestes estúpides poesies, són pitjors que les redaccións.
En Max, al noi nou sembla que li encanti fer poesia i redaccións, ven al contrari que a la resta de la classe, que es dedica a enviar notetes o desconnectar com jo.
Jo… la agent secreta, més ven dit a la infiltrada.
Ningú sap qui sóc, ni tant sols la mateixa directora. Però és que si es sabes que estic aquí no em deixarien en pau. La noia especial, la noia més coneguda de aquests temps, i en canvi no saben ni quina cara tinc.
Bufo uns cabells que m’han caigut sobre la cara. En Max ja està a punt d’acabar, i em tocarà a mi. Estic segura perquè la professora fa estona que no em deixa de mirar.
I en efecte.
-Molt bé Max, ara que us sembla si passa la senyoreta Colomer?-
Colomer, el meu cognom fals.
-Clar.-
M’aixeco i arrastro els peus com si estiguessin lligats amb plom.
-La meva poesia es igual que la vostra.
...
Quan acavo de llegir el meu poema, com de costum la professora es queda callada, després diu:
-Fantàstic, m’encanta és espactacular…-
Jo m’assec i faig veure que escolto la resta de poemes dels meus companys.
Per sort ja és l’última hora, i quan sona el timbre tots sortim de la classe contents de que aquesta setmana ja s’hagi acabat.
-Abril! espera’m.-
Em giro i veig a la Maria que corre darrera meu.
-Que vols?- Responc jo amb mala gana.
-Que vull jo i la resta de nois i noies de l’institut? Volem:
primer que siguis més sociable, i després que ens diguis d’una punyatera vegada on collons vius, i qui són els teus pares.-
-Ha si? I per que “collons” us ho hauria de dir?-
-Perquè vens i te’n vas en limusina? Perquè cada dia vens amb roba diferent i de marca? Perquè en el teu expedien no consta res de tot això…-
-Heu mirat el meu expedient?-
-Si, però es que, com que tu mai ens dius res… Només volíem saber alguna cosa més de tu…- Una pitada ens interromp.
-Ho sento, la MEVA limusina ha arribat, perquè no te’n vas a fer l’imbècil a un altre lloc?-
Em giro i me’n vaig.

Odio a la Maria.

Odio aquest institut.

Odio les limusines.

Odio els diners.

Odio la fama.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada